Tots els protocols de prevenció de càries de les Societats odontològiques més avançades recomanen que la primera consulta al nen es faci coincidint amb l’erupció de la primer dent de llet i, en tot cas, no més tard del primer aniversari, perquè s’estableixi “la llar dental”, es faci una valoració del risc de càries (VRC) del nadó i s’informi als pares de les mesures a seguir per evitar l’aparició de la càries dental i altres patologies bucals.
Existeix una exageració de l’opinió pública sobre els riscos de la radiació diagnòstica en general i en odontologia. La radiologia digital ha reduït moltíssim la radiació respecte la radiologia convencional. Quan són necessàries per un correcte diagnòstic no poden obviar-se. Es disposa de sensors de lectura mensual i els nivells de radiació són baixíssims.
Cada 6 mesos seria el període clàssic de les revisions odontopediàtriques, en aquestes revisions, miraríem la salut gingival, el nivell d’higiene, la presència de càries, seguiríem el creixement dels maxil·lars, guiaríem l’erupció, aplicaríem fluor professional i observaríem la presència d’hàbits.
Si considerem als pacients d’alt risc (poc control de dieta, mala higiene i alta freqüència de càries) les visites d’observació o de control es programen cada 3 o 4 mesos.
El nen pot tenir càries a qualsevol edat des que hi ha dents. Es produeix per la interacció de tres factors: sucre, placa bacteriana i predisposició individual. Sense la presència dels tres factors no es produeixen càries.
Generalment el nen que té lactància materna no necessita xumet. Si la lactància és de fórmula, l’ús del xumet disminueix el risc de succió digital. Però si l’utilitza cal intentar que ho deixi d’utilitzar a l’any d’edat.
És un hàbit que pot desencadenar alteracions a nivell oral (depèn de la duració i la freqüència d’ús).
No s’ha de fer res sinó donar temps a aquest procés normal. Hi ha nens que desitgen moure’s aquestes dents (per avançar l’arribada del “Ratolí Pérez”) i, en canvi, a altres nens els hi produeix malestar tocar-se les dents. No hi ha cap inconvenient perquè cada nen faci el que desitgi amb les seves dents mòbils.
Si la dent temporal porta molt de temps amb mobilitat sense exfoliar-se, l’odontopediatra haurà d’avaluar si existeix alguna causa que requereixi ser estudiada.
En el nadó inclús abans de que erupcioni la primera dent. En edats primerenques s’han de netejar les genives amb una gasa o un drap humit suau, embolicant el drap o gasa al voltant del dit índex i fregant suaument sobre les genives del nadó.
A mesura que comencen a aparèixer les dents dels nens (generalment al voltant dels 6-9 mesos), s’haurà de començar el raspallat. El raspallat s’ha de realitzar al menys 2 vegades al dia, pel matí i per la nit, just abans d’anar a dormir.
Amb l’erupció de la primera dent.
Els pares han d’utilitzar una petita quantitat de pasta dental fluorada per raspallar les dents del nadó 2 vegades al dia tan aviat erupcioni la primera dent, amb un raspall d’una mida apropiada per la seva edat.
A partir dels 3 anys, la quantitat de pasta dental s’ha d’incrementar a la mida d’un pèsol i el raspallat ha de ser guiat i assistit (o realitzat) pels pares.
Començarem amb una pasta dental de 1000 ppm (parts per milió) de fluor.
Existeix una immensa quantitat d’evidència científica que demostra l’efectivitat i la necessitat del fluor en la prevenció de càries. És una de les mesures preventives més importants disponibles contra aquesta malaltia.
És recomanable utilitzar pastes infantils fluorades ja que la presència d’aquest compost ha sigut l’únic factor extern demostrat capaç de prevenir la càries.
Els dentífrics amb una quantitat de fluor inferior a 1000 ppm no tenen suficient efecte protector de càries.
Des de la primera dent fins als 2 anys utilitzarem dentífrics de 1000 ppm (parts per milió) de fluor. Entre els 2 anys i els 6 anys de 1000-1450 ppm. En majors de 6 anys, de 1450-2500 ppm. En casos d’alt risc o d’hipomineralització incisiu molar (HIM) important, utilitzarem 5000 ppm.
Els raspalls elèctrics no són millors que els manuals ni els manuals millors que els elèctrics. El nen no té habilitat psicomotora per raspallar bé fins a edats més avançades. Els primers anys, són els pares qui han de raspallar, després supervisar i ajudar ocasionalment fins als 8-10 anys.
Sí, de la mateixa manera que les dents permanents també tenen càries.
La càries de primera infància (CPI) està estretament associada amb un consum freqüent de carbohidrats fermentables, pel que qualsevol tipus de sucre consumit amb freqüència en presència de Streptococcus Mutans (SM) pot ocasionar càries.
Les càries en dents primàries es desenvolupen amb major rapidesa que en dents permanents afectant també més de pressa el teixit nerviós.
Aliments amb alt contingut de sucre i aliments de consistència tova, enganxosa i poc fibrosa, com ara: galetes, brioxeria, pa de motlle o pa tou, patates de bossa, pa dolç, gelats, xocolates…
Sí. Tot i que els nens es raspallin i utilitzin el fil dental, en alguns casos és difícil netejar els petits solcs i fissures sobretot de molars i, per tant, existeix el rics d’aparició de càries.
Tan important és cuidar els molars temporals com els permanents, i l’ús de segelladors és la millor solució preventiva.
Sí. La càries és una de les infeccions orals més freqüents en el nen. No hem d’oblidar que les dents seran necessàries pel desenvolupament facial, ossi i muscular, així com en el cas de la dentició de llet, per conservar l’espai necessari que permeti la col·locació correcte de les futures dents permanents.
Les dents de llet, de la mateixa manera que les dents permanents, tenen fibres nervioses que atorguen la sensibilitat a la dent. Evitar l’anestèsia en aquests procediments, per por a la resposta del nen, influirà negativament en la seva conducta immediata al percebre la sensació dolorosa, perdent la seva col·laboració i confiança, al mateix temps que incrementarem la seva ansietat, i crearà una mala experiència a llarg termini. Casi la totalitat de procediments han de ser realitzats amb l’aplicació d’anestèsia.
Davant qualsevol traumatisme dental, inclús de les dents temporals, s’ha d’anar a l’odontpediatra el més ràpid possible, ja que inclús els traumatismes que puguin semblar més innocus, poden acabar amb la vitalitat de la dent.
Recollir-lo, posar-lo en un potet amb sèrum fisiològic i portar-lo a l’odontopediatra. D’aquesta forma el fragment es manté humit i al no dessecar-se no canvia de color, facilitant la restauració estètica.
No es pot generalitzar la resposta. S’ha d’individualitzar. Cada problema és diferent i s’ha de decidir en funció de la patologia i no de l’edat. Existeix una creença generalitzada en creure que els tractaments ortodòntics comencen quan el recanvi dentari s’ha completat. Però no és així, ja que hi ha molts quadres en què arribada aquesta edat ja no poden tractar-se.
No es mouran si el pacient porta retenidors: sense retenció les dents es poden moure.
Les dents una vegada modificada la seva posició, tendeixen a voler tornar a la seva posició original.
Al disminuir la dosi d’anestèsia local requerida, reduir la percepció de dolor i concentrar la gran quantitat d’energia en un espai molt reduït millora les prestacions de la cirurgia convencional. A tenir propietats coagulants i antiinfeccioses, els teixits intervinguts i els circumdants als que han sigut tallats o vaporitzats (eliminats) es recuperen en molt menor temps i amb més facilitat, menys seqüeles i menys cicatrius. Aquesta reducció d’hemorràgies i bacterièmies és molt útil.
S’utilitzen per processos quirúrgics com frenectomies maxil·lars, linguals i mandibulars; papil·lomes, quists d’erupció, operculectomies, granulomes piogènics, quists dentígers, gingivectomies, allargaments de corona; alguns tractaments pulpars; exposició de dents incloses i apicectomies.
